Covid19: Que hacer y que no hacer

https://www.social.cat/opinio/11705/covid-19-que-no-cal-fer-i-el-quesi-toca-fer

Covid-19. Què no cal fer i el que sí que toca fer

Quin panorama! No insistiré en aquest miasma caòtic que tot ho envaeix. Ni en el recompte minutat i quasi morbós del
nombre d’infectats/morts/curats. O no, perquè ja sabem que tot és canviant i que depèn també de com es comptabilitzi. Queda clar que hi ha una infradiagnosi i que incomptables casos cursen anònimament, que no es quantifiquen i ni tan sols se’ls fa cap mena d’anàlisi per a despitage o confirmació.

Cal, per tant, cenyir-se a xifres contundents, com ara el nombre d’hospitalitzacions i, sobretot, de morts. Massa. Mancats de tests PCR que no es fan, quan diuen canviar de protocol o, més exactament, quan no hi ha reserves de kits pel diagnòstic. VIPS i governants a banda.

I aquí mateix renuncio a un llarg relat del serial mediàtic i de la desorientació del personal. Tot això ens ve de nou, i es fan coses que no es poden acceptar i d'altres en la bona direcció o, almenys, amb la bona intenció. Anem del negacionisme irresponsable a l’apocalipsi final. I no. Amb tal allau distòpic m'agradaria fer una mirada personal a aspectes rellevants que transcendeixen la pura crònica del “parte médico habitual”. 

Sempre ho dic: tot és una qüestió de dosificació i de sentit comú. Ambdues coses molt inusuals, malauradament. Un cop més, les infradosis no resolen, les sobredosis maten.

Què cal fer i sobretot què no s'ha de fer? Veiem un llistat breu i aproximat:

• No dir mentides per inòpia ni interessades (o informacions no avalades pel rigor científic). Sí, en canvi, escoltar, mirar i aprendre.
• No “pontificar”, senyors governants! Pedagogia sí, però prou d'homilies des del púlpit. Propostes concretes i entenedores. Sí a respectar opinions quan tenen solvència demostrada.
• Defugir dels comunicadors influencers tot terreny i altres gurús. Res pitjor que escoltar/llegir a qualsevol indocumentat donant classes sobre epidemiologia, virologia, sociologia o el que calgui. Polítics parlant de medicina o sanitaris amb receptes prepotents i pretesament resolutives. Del “Jo ja ho deia...” al “Massa tard”, “Massa aviat”, “Poc extens” o “Massa extens”.
• No enfangar mai amb les teories polític-patriòtiques (altre cop!) per argumentar els teòrics bons o els mals resultats. No estendre el ventilador de culpes i acusacions al rival polític/sectari. Que no és moment de petites misèries partidistes ni de circ electoral!
• No canviar cada 48 hores (o menys) de protocols en direccions oposades, ni confondre amb tres a l’hora, emesos per diferents instàncies o administracions. Si finalment hi ha un comandament superior, únic, interdisciplinari i coordinat/coordinador, cal seguir tots i tothom les seves directrius. Exigir resultats i explicacions i donar oportunitat d'encertar-la. Tot i entendre possibles errades involuntàries, exigir autocrítica i rectificació. No doneu tantes classes, qui teniu tant a corregir i demanar excuses!
• No permetre lucres ni cap mena de negocis a costa de les calamitats sobrevingudes: ni un 061 de cobrament fins la denúncia irada, ERTO en forma de frau, acaparament, oportunistes i lladres ara en categoria de delictes molt greus. Què dir del paper de la banca o la fiscalitat? Seguim atents.
• Especial atenció a les persones i col·lectius que pitjor ho tenen. Sí, el primer, a atendre les necessitats de supervivència, començant per les economies domèstiques malmeses i esgotades. Molta atenció a la infància i als majors. Especialment als sectors més febles de la població i als biaixos que engrandiran més les desigualtats ja de base: gènere, social, econòmica, d'origen. Altra vegada, la imatge de l’explotació és causada per una dona, pobre, migrant, cuidadora de persones, en negre. I de les dones són la majoria de les feines sanitàries a tots nivells, de cura, de comerç, de queviures.
• Sí als sense sostre i persones excloses en general. “Queda't a casa”... Què més voldrien que tenir un sostre!
• Treballadores del sector sanitari i tot personal de cures, dependència i estratègics, treballant fins a l’extenuació literal. Mancats de materials indispensables de protecció (mascaretes, EPIS mal gestionats). Els serveis d'atenció domiciliaria o de transport sanitari, greument exposats a la infecció.
• Persones fràgils com infants i gent gran i, molt especialment, amb malalties o patiments psicològics. Compte amb les persones que pateixen malalties o trastorns mentals, que en aquest clima angoixant veuran com es descompensen, com s’ho passen d’horror i de pànic.
• Pobres, migrants. Solitaris i oprimits. Un risc terrible si la pandèmia s’estén al tercer món.

Alguna evidència ben ferma: el sistema de sanitat pública ha de ser public per a tot

Queda palès que per poder atendre aquestes calamitats, els serveis públics són els que sempre hi són. Els universals, els implicats, integrals, solidaris, per força heroics, els “nostres”, els millors. La lògica del benefici, del mercat, no està interessada en aquesta empresa humana. Fora que sigui per fer-ne una “oportunitat” de negoci, subministrant els seus serveis i remeis de xoc, naturalment a preus xocants.

Un advertiment obligat: diuen ara des del sector sanitari privat que entren a col·laborar i que ho fan sense pacte econòmic... de moment. Un “Ja ho trobarem” que resulta impúdic. No són empresaris i multinacionals! No trobaran, cobraran, res! Que ens sabem la seva habilitat per fer caixa amb allò dels plans de xoc i, a més a més, blanquejar la seva imatge de mercaders. Prenem nota del que fan i del que no fan, i la ciutadania els passarà comptes en tot cas.

Esperem que quan sortim d'aquesta pandèmia, la gent, les persones conseqüents, hagin après allò que importa i que, a més d’aplaudiments nocturns, és l'esforç generós dels servidors públics, que s’imposi oblidar definitivament el mantra pervers de la “col·laboració públic-privada”. Demostrat: el benefici privat, les amargures i sacrificis públics. Recursos públics per als serveis públics, com exigim tossudament des dels moviments socials. Des de Marea Blanca.

I tres recomanacions modestes de tan fonamentals... i una darrera conclusió. Més modèstia, prohoms! Un pèl d’humilitat, engolats líders. Ben mirat no sou tan llestos, infal·libles, superiors. Que no era cert que “Tot estava previst i el Govern/s podia garantir la seva competència, malgrat que els altres ho fan malament”. 

Ara que venen mal dades: no menystenir mai suports com la implicació social empoderada dels moviments socials i les marees, ni les ajudes solidàries i altruistes internacionals. Ni que siguin “roges”, i molt experimentades, de la Xina, o de Cuba.

I sobretot no perdre el sentit de l'humor que ens despulla enfront del mirall i ens fa més humans, més compassius, més autocrítics, més savis, més acompanyats front a la por.

I ara molt breu, una resposta pública a la darrera declaració del presidente del Gobierno: “Le tomamos la palabra, Sr. presidente Pedro Sánchez, en ese propósito anunciado el día 18 de marzo en el Congreso de montar de forma inmediata, en cuanto amaine la crisis en la actual fase álgida, un Grupo de trabajo facultado para confeccionar una estrategia de fondo, un verdadero libro blanco para abordar de forma profunda y consecuente la situación. Y este es el momento de reanudar/seguir y concretar cómo hacer realidad el blindaje de la sanidad pública y la reversión de lo privatizado. Nuestra legitimidad viene de la lucha incansable por el carácter público de los servicios esenciales y en particular la salud y la sanidad. Sin renuncias, sin apriorismos, sin tacticismos, sin arrogancias. Esa es la verdadera oportunidad social! Exigimos estar!  Nuestro guión es público y perseverante: los 38 puntos de Mareas Blancas estatal”.

Salut!