El treball per compte propi, individual o col·lectiu, tendeix a cobrir necessitats, contribueix a donar sensació d’identitat, de pertinença
i de propòsit, ajuda a construir una vida digna i procura benestar. El treball per compte d’altri es proposa principalment maximitzar els beneficis dels amos dels mitjans de producció.
Amb la Revolució Industrial i la contínua invenció de nova maquinària, utillatge i mitjans organitzatius per a la producció en massa, els beneficis s’obtenen amb la venda de béns materials fabricats pels obrers. Però aquesta fabricació intensiva ja no és prou rendible. Impossible seguir “creixent” il·limitadament: la societat europea està saturada de consumibles. La reposició s’obté amb el que es fabrica en altres països del Tercer Món a baix preu, amb treballadors sense drets, sense llibertats i amb salaris de misèria.
El que es produeixi en aquesta part de món només serà competitiu si es fa en aquelles precàries condicions laborals. La seguretat en l’ocupació i la negociació col·lectiva són una gran distorsió per a la producció basada en la submissió del treballador espantat, a qui se li intenta fer creure que és de “classe mitjana” i que el nacionalisme divisor i insolidari li solucionarà els seus problemes. Però les fortunes privades d’uns pocs segueixen augmentant sense parar. Amb l’obra pública, l’activitat immobiliària i la permanent especulació financera. No només amb els béns existents, sinó també amb els futurs, de tal manera que, obtingut el benefici, pot resultar superflu produir la mercaderia.
Les pèrdues les sufraga l’Estat liberal o els no iniciats que juguen a la Borsa i arrisquen els seus diners, ja sigui individualment o mitjançant els fons de pensions privats i fons d’inversió. Es protegeixen els monopolis, especialment els de l’electricitat i el
petroli, i es dificulta la generació autònoma d’energies renovables per a consum propi. S’enriqueixen també amb els interessos del deute públic que endossen a l’Estat, que s’incrementa cada any sense solució de continuïtat. Impossible de tornar, el dèficit augmenta sense parar. I amb el deute privat en poder dels financers que, com per art d’encanteri, es transforma en deute públic.
Els corruptors de polítics i funcionaris s’insereixen en el sistema. Obtenen beneficis exorbitants amb les tecnologies de la informació i la comunicació. El mòbil sembla que ens iguala a tots en l’accés a la notícia i al coneixement. Falsa il·lusió. Les dades que nosaltres subministrem  beneficien exclusivament els que tenen  les màquines i els programes necessaris
per emmagatzemar-les, tractar-les i emprar-les en el seu benefici. Els algoritmes marquen i assenyalen les diferències, ressalten les desigualtats i redirigeixen allò que convé als interessos dels que controlen el sistema.
L’acció depredadora es dirigeix també cap als serveis públics. La sanitat, l’ensenyament, els sistemes d’atenció social, la jubilació, els transports, els serveis de vigilància..En alguns països, com els Estats Units, fins i tot les presons i les forces armades amb mercenaris. A Espanya la seguretat en edificis del poder judicial, en aeroports i ferrocarrils està ja en mans privades. 
Tot s’ha de transformar en objecte de negoci. El que ara són drets, iguals per a tothom, sufragats amb impostos pagant més qui més té, han de passar a ser mercaderies, objecte de compravenda per a clients que en gaudeixin en funció de les seves possibilitats econòmiques. La beneficència s’encarregarà dels pobres i dels aturats a l’aguait d’un disputat lloc de treball que els faciliti un salari escàs més enllà de la renda de ciutadania quan s’instal·li.
Perquè s’accepti la privatització dels serveis públics, es degraden conscientment. Es redueixen els ingressos tributaris i així manquen recursos per mantenir-los amb la qualitat exigible i s’empitjoren les condicions laborals dels funcionaris. Se’ls assignen els casos més difícils, costosos i amb pitjor diagnòstic. Els més senzills s’atenen en centres privats que poden comptar amb
l’aportació econòmica dels usuaris més benestants i les mútues privades. I per ordenar i facilitar el trànsit del servei públic al privat es proposen lleis com la de contractes de serveis a les persones, que s’ha conegut popularment com a “llei Aragonès”.