¡La receta es luchar!

https://www.social.cat/entrevista/10995/la-recepta-no-es-ni-el-prozac-ni-el-tramadol-la-recepta-es-lluitar#.XbsZgvbDV10.whatsapp

“La recepta no és ni el Prozac ni el Tramadol: la recepta és lluitar”

Toni Barbarà | Portaveu i membre fundador de Marea Blanca

Toni Barbarà va començar a implicar-se en la lluita pels drets socials i democràtics quan encara no sabia ni que es deien així. Metge internista de professió i de vocació, aquest barceloní de 73 anys va ser dels primers fills d’obrers que van arribar a la universitat, un fet absolutament excepcional en aquell context. Era l’any 1963. De fet, aquesta excepcionalitat va ser la que el va fer prendre consciència plena que hi ha unes desigualtats “insoportables”. “Unes desigualtats que arrossegaré tota la vida. Llavors, em proposo lluitar-hi en contra”, confessa.

A la universitat comença la militància política clandestina, evidentment, al PSUC de torn, “al partit” se’n deia. “Era una militància molt arriscada, però joiosa. Tant, que gratificava córrer els riscos i les penalitats que comportava!”, recorda
durant la conversa. Va ser membre també del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Tot això li va dur represàlies immediates: “Un servei militar amb targeta de recomanació a Ceuta!”. També va tenir algunes confrontacions amb la policia i, “des d’aleshores, sempre més”. Es va titular l’any 1969 i l’1 de gener del 1970, havent tornat del servei militar, va començar a exercir com a metge i no ha parat fins ara. “És a dir, que durant 49 anys i escaig he fet de metge”.

I què significa per a tu fer de metge?

Per a mi, és escoltar les persones. Jo toco panxes i intento ajudar-les, és a dir, que soc internista de formació. Intento fer de metge des de la vessant més psicosocial: entendre que no som tant una maquineta com persones complexes. Al metge, allò que l'ha de definir és l'empatia i les ganes d'ajudar les persones. En principi, anar al metge a la primària no té costos i, si el metge de primària coneix la persona gran, l'àvia estarà contenta si l'escolten i li donen records per a l'avi. És molt senzill: les persones, si les escoltes, t'estan dient el que volen. Les estadístiques constaten que prop del 20% de les relacions metge-pacient s'interrompen abans del minut. Els professionals estan mirant la pantalla i salten amb un altre tema, per exemple, el colesterol. I la gent no es mor de colesterol, es mor de coses molt més elementals, com la pobresa energètica o la falta d'aliments.

Quan un es jubila deixa de pensar-se com a metge?

Des que m'he jubilat tinc molta més feina! No he deixat de tocar panxes d'amics, veïns i coneguts, però a més faig d'avi, que és una tasca entranyable. Els nets no em deixen gaire temps.

Avui dia, hi ha molta gerontofòbia. Vostè la pateix?

Actualment està molt denostat el fet de ser pobre, avi i vell. En aquest hedonisme, en què tot és nou i tot s'acaba d'inventar, no es tenen en compte les experiències dels més grans. S'ha de ser intel·ligent i aprofitar-les, sobretot quan són com les de la nostra generació, que van ser un èxit i no han estat mai prou reconegudes. Tot els avenços socials del que se'n va dir Estat del Benestar, o de Mig Estar com a mínim... L'educació pública, la sanitat pública, uns serveis i una atenció pública... Tot això es va guanyar lluitant! Això no va ser cap concessió de ningú!

Faria falta que la lluita dels més joves aprengués de la lluita dels més grans?

Sí. Era una lluita realment dura, aquella. Allà te la jugaves. Si acabaves a la comissaria de Via Laietana, et jugaves tota la carrera professional. Jo he estat en totes les llistes negres de la Guàrdia Civil! La lluita era clara. Estava molt ben definit quin era el front de tots els mals: el feixisme. Ara és molt més complicat...

Per què és més complicat? Quina és la diferència entre la lluita d'abans i la d'ara?

La diferència és que ara hi ha més interpretacions, més fronts de lluita, més fraccionament, més discussió de valors, més pèrdua de valors... A la dreta sempre li ha anat força bé, durant el pujolisme, durant la democràcia, però per a la gent reivindicativa ara tot és més complicat perquè les rivalitats, més o menys sectàries, fan que hi hagi dificultats per coincidir... La disputa entre els que defensem els serveis públics i els que defensen el mercat és tan desigual que, si els que defensem els serveis públics no anem tots plegats, no tenim absolutament res a fer.

La fórmula per salvar les diferències és la lluita?

Salut és lluitar i lluitar és salut. Avui dia, faig una militància no tant d'afecció, sinó de desafecció. Evidentment, tinc molt clar quines són les formacions polítiques més properes, però m'he abocat a treballar en els moviments socials perquè l'activisme sí que em permet retrobar-me amb moltíssima gent que, per sobre de les diferències, està lluitant per uns objectius concrets, urgents i immediats.

Quina és aquesta gent per a la qual lluita?

La gent que té una llista d'espera insuportable, la gent que no és atesa o està mal atesa, els treballadors i les treballadores de l'àmbit de la sanitat i de la salut... Són lluites inexcusables! I m'hi trobo absolutament a gust! Fent un enorme esforç, és clar, però a la Marea Blanca ho tenim molt clar: que no ens trenquin el moviment! Els qui no els agradem, que són bàsicament els de l'IBEX 35, les multinacionals i la banca i, en definitiva, tots aquells que apliquen polítiques neoliberals, són els nostres enemics naturals. Rivals i enemics. I sempre pretenen dividir-nos.

Des de fa vuit anys que continua aquesta lluita, a la plataforma Marea Blanca, per defensar la salut i la sanitat pública. Barbarà és membre portaveu i fundador d'aquest moviment que va néixer l'any 2015 com a resposta a les retallades a la sanitat pública. Un moviment que no ha parat de moure's i de buscar sinergies amb altres moviments. Entenen que la lluita ha de ser transversal. Per això, la plataforma aglutina més de 70 entitats, i 12 de les 17 autonomies de l'Estat espanyol. “Totes són diferents i vetllem per l'heterogeneïtat. Des del respecte a la pluralitat intentem sumar”.

A Marea Blanca, com resumiu la vostra tasca?

La lluita per la sanitat pública que fa Marea Blanca, i que abans feia Dempeus per la Salut Pública, passa per un objectiu: complir un decàleg. És un decàleg que vam escriure quan vam fundar el moviment, el febrer del 2015. És el nostre full de ruta.

I segueix vigent aquest decàleg, si és del 2015?

No ens pensàvem que hauríem de tornar a lluitar d'aquesta manera pels nostres drets. Ens ho estan pispant tot! El mercat és insaciable! Ara, els poderosos han arribat a la conclusió que en el camp dels serveis públics hi ha molt de diners a guanyar i s'han llençat a la col·laboració público-privada i social. Per això és tan important que definim què és allò social i què no. Dempeus per la Salut Pública, l'any 2009, neix per posar-se dempeus perquè pintaven bastos. Ho vam endevinar.

Què diferencia Catalunya d'altres territoris de l'Estat?

La Marea Blanca de Madrid va néixer la primera per frenar les privatitzacions de la sanitat pública. Allà, els poders van anar sense anestèsia. Per sort, els moviments socials ho van aturar. A Catalunya som més sofisticats. Tenim el model català, que ha servit tan bé per privatitzar... És important conèixer els èxits que els moviments socials hem tingut, perquè als mitjans no surten, no interessen. Hem tombat l'euro per recepta, per exemple. Marea Blanca se'n va adonar que era un repagament i que no tenia cap mena de sentit. Aquesta és només una de les lluites. N'hem guanyat moltes més!

Com ha construït la plataforma aquestes victòries?

Marea Blanca Catalunya es va integrar el 2016 a una coordinadora estatal. I, ens sembla, aquesta és una bona manera de treballar perquè, tot i que els regidors, consellers i conselleres són diferents a cada lloc, les estratègies són molt similars en totes les autonomies. Hem coincidit a posar-nos d'acord amb els objectius de les nostres lluites. Això ho hem fet a través d'un mecanisme participatiu molt discutit, molt debatut, molt elaborat. En aquest sentit, tenim un document, el manifest dels 38 punts, que configura la nostra taula reivindicativa a nivell estatal.

Què caracteritza la vostra organització?

Els lideratges de Marea Blanca han estat sempre determinats per dos o tres factors. En la salut, com en la societat, hi ha tres patologies gravíssimes a combatre. La por és la primera d'elles perquè, en un món precari, la gent no sap què farà la propera setmana, si tindrà feina o no. La segona és la resignació. Però per aconseguir uns bons lideratges cal perseverança, tossuderia revolucionària. Si et resignes, la batalla està perduda. La tercera patologia és l'autoinculpació. S'ha aconseguit que la gent pensi que és culpable de la situació: "Heu estirat més el braç que la màniga".

Com es curen aquestes tres patologies?

La lluita és un virus saludable. S'ha d'entendre que la lluita és complexa i que no es veuran els resultats demà mateix. La lluita no només és personal, sinó que és col·lectiva. Es lluita per una societat solidària i equitativa. Aquí no hi ha escapatòries individuals. Qui pensa que s'escapa a nivell individual va molt equivocat. O anem plegats o no anirem enlloc.

Per guanyar en les lluites socials també cal que es comuniquin bé.

Ser molt savi o molt erudit no vol dir necessàriament comunicar bé. I comunicar bé no vol dir necessàriament tenir molta formació. A Marea Blanca no acceptem el llenguatge que ens imposen, perquè, si utilitzem el llenguatge del poder, ens han tombat. No acceptem, per exemple, que es parli de “col·laboració públic-privada”, perquè és, en realitat, la parasitació dels serveis públics per part del sector privat per obtenir beneficis. Per defensar la lògica del benestar, del servei, de la societat avançada, la nostra màxima és separar. Dels pocs recursos que hi ha als serveis públics, que n'hi ha pocs, i cada vegada es van retallant més, una quantitat enorme es destina als beneficis privats. És intolerable! Hi ha gent a qui no li agrada que diguem això. Hi ha gent que no ens estima.

Quins sectors no us estimen?

Fa un temps em van convidar al Cercle d'Economia. Allà hi havia persones de l'acadèmia que repetien el mantra de la col·laboració público-privada, sota el paraigües argumentatiu de la modernitat. Oposar-se a aquesta col·laboració, per a ells, és ser del paleolític. Però ara tenim documentació suficient per saber que això no és veritat! Per exemple, el Tribunal de Comptes de la Unió Europea té publicats informes en què explica que no és recomanable en els serveis públics treballar des de la col·laboració públic-privada.

Per què?

Perquè s'ha comprovat que encareix els serveis, els endarrereix i generes uns nínxols de corrupció molt alts. Per tant, discutir, en aquests moments, que el sistema privat és millor que el sistema públic és anòmal! Quan pinten bastos en sanitat, la gent se'n va al sistema públic perquè és l'únic que pot suportar la despesa i perquè és el que està més ben dotat, acreditat i amb els millors professionals. Al sistema sanitari privat hi ha confort, fil musical. Quan apareix un professor insigne i diu que el sistema públic no és eficient, cal saber contrarrestar-lo amb arguments. Per exemple, els beneficis de la privada s'obtenen de la disminució de les ràtios d'assistència i les condicions laborals i emocionals dels professionals. Segur que el sistema públic pot millorar, però que no ens facin creure que un sistema és millor pel fet de ser privat!

Perquè la ciutadania ho tingui clar, cal que s'impliqui, que participi.

Tal com ho estan fent ara, les institucions promouen una participació de florero. Si el sistema públic de salut és públic i té un finançament públic, els titulars som la societat. I com que som la societat, no denostem els metges, els tècnics, els polítics i els economistes, però hi ha d'haver codecisió amb la ciutadania. Per prendre segons quines decisions polítiques, no cal anar a la facultat de Medicina, sinó que cal estar apoderat i saber quins són els nostres drets. Aquesta és tota una batalla. Un gerent pensa en gerència, però en salut has de pensar en qualitat d'atenció sanitària. Si no tens treball i unes mínimes condicions d'estabilitat, no hi ha salut. Si no tens una alimentació correcta, no hi ha salut. Si no hi ha un bon medi ambient, no hi ha salut. I tots aquests determinants fan que, quan parlem de l'atenció a les persones, hàgim d'anar més enllà dels serveis sanitaris.

Però hi ha qui només veu negoci, en els serveis sanitaris.

Exacte. A l'època del PSUC parlàvem de l'emancipació de les persones, de la lluita de classes, del dret dels treballadors, en definitiva, del capitalisme pur i dur. Ara, vivim un neoliberalisme portat a l'extrem. A Marea Blanca ens dol que en aquests moments qui lideri el Departament de Salut sigui un partit que es diu d'esquerres, però estigui a favor d'aquesta col·laboració público-privada.

I per això la batalla, ara, és frontal?

Sí, estem demanant la dimissió de la consellera, perquè la veiem incapaç de liderar res. Amb l'anterior conseller, amb Toni Comín, potser dialècticament estàvem a la brega, però discutíem. Ara passen olímpicament. Apliquen les consignes i prou. Fa un mes li vam portar 60.000 signatures a la consellera Vergés per una redempció de l'atenció primària, que se'n va a pique. I si es carreguen l'atenció primària, es carreguen el sistema. No es pot haver d'esperar un mes per visitar la metgessa de capçalera. I aquí ho tenim, això està passant a Catalunya! Tenim registrats fins a 56 dies d'espera per anar al metge de primària! I a això li hem de sumar la llista d'espera quirúrgica, la llista d'espera de l'especialista... Al final tot el procés d'espera són dos anys de mitjana. Un ha d'anar al seu metge, no anar a urgències. No es pot fer sanitat d'aquesta manera, però des de la conselleria ho fan. Els companys d'educació tenen un avantatge respecte els de la sanitat: que tenen final i inici de curs, per fer recompte i balanç. Tenen punts de referència i els pares, mares i avis es troben a la porta i reivindiquen, lluiten i es manifesten. En sanitat no va així i és letal.

En un sector com el de la salut és difícil convocar grans vagues, perquè els metges no poden deixar d'atendre pacients. Davant d’aquest fet, Barbarà considera que el sistema està “abusant i espoliant fins a l'infinit la consciència dels professionals de la salut”. També reconeix que en altres àmbits, els treballadors socials i els professors estan aguantant massa, per la quantitat d'hores que fan. “Estem generant mala salut, de manera que en aquests moments el consum de psicofàrmacs i la petició de baixes per trastorn mental és altíssim entre tots els professionals que atenen les persones. He vist metges que surten de les guàrdies plorant. Senten que per més que facin no arriben mai a tot”, es lamenta. Tot això, segons Barbarà, no es pot gestionar amb un mínim de dignitat. “Ara, a Catalunya, es queixen que no troben metges. Però si han marxat!”, assenyala indignat.

Per què marxen fora els metges catalans?

Balears està destinant el triple en atenció primària que Catalunya. Sabeu que en aquest moment un metge de primària cobra el doble a Aragó o al País Valencià que a Catalunya? Ja no et dic a Alemanya, Anglaterra, França... Estan foragitant els professionals. Fa anys que en salut i en la professió sanitària no es fa cap tipus de planificació. Els famosos MIR els estructuren i organitzen sense cap tipus de participació dels professionals i la ciutadania. Hem de poder decidir a què es destinen els nostres diners.

Hi ha també diferències en l'organització i a l'hora de prendre la paraula?

Els càrrecs de funció, en general, a totes les organitzacions s'escullen de manera democràtica. Als moviments socials no hi ha prebendes a repartir, ni salaris. Als moviments socials no hi ha més recompensa que la satisfacció de la lluita. Per això tampoc hi ha gaires bufetades. Només algun ego personal. Finalment, en els moviments socials acaba liderant aquell que fa més feina, el que sempre està a punt, el que fa la pancarta...

És bo que una lluita s'identifiqui massa amb una persona en concret?

És bo i dolent. És bo perquè genera referents. I en aquesta societat, des del punt de vista cultural, ens han maleducat perquè hi hagi referents personals, encara que siguin la Belén Esteban. És dolent si serveix per dissuadir a l'altre. A Marea Blanca som 73 associacions de veïns, entitats locals, entitats de pacients... Aquesta barreja ho fa preciós. Les condicions que ens posem es resumeixen en cinc verbs: escoltar, ser pacient, tenir curiositat, estimar el tema i aprendre.

Què li manca als moviments socials? Quins reptes tenen per endavant?

Els manca reconeixement social, mediàtic i comunicatiu. Per això és tan important la premsa independent. L'honestedat de dir les veritats. Manca això per permetre que els elements participatius, el disseny i el desenvolupament de les polítiques socials siguin reals. Que es pugui fer una avaluació de l'impacte de cada política. Darrere cada norma de Salut hi ha una lectura, una interpretació. Per tant, els moviments han de ser independents, han de fer una anàlisi sociopolítica i han d'estar lliures de les corretges de transmissió dels interessos polítics.

I com ho fan per ser lliures?

Nosaltres no hem votat mai per votació. Votem sempre per consens, per decantació, per convenciment. Als moviments socials també els falta creure-s'ho. Ens ho hem de creure! Som democràtics, no insultem i fem mobilitzacions raonables. En l'àmbit de la salut no proposem coses que puguin repercutir sobre la salut de les persones, però els grans temes els posem sobre la taula: la universalitat del sistema, l'equitat, la qualitat del servei, la participació social, la recuperació del llenguatge, la insolència que representa dir “Tenim raó”. Estem disposats a seure davant de qui vulgui per reivindicar-ho. Entre nosaltres també hi ha metgesses i psicòlogues, treballadores socials, i mestres i mares de nens que tenen malalties rares i, entre uns i altres, llegim molt i molt bé. Ens van dir que el sistema de salut a Anglaterra era un desastre i la Thatcher el va privatitzar per això, però ara s'adonen que es va equivocar i estan recuperant mesures d'abans de privatitzar-lo. No parlem d'Estats Units, que té un sistema que és el més ineficient, el més car, el més inhumà, el més insolidari, el més bèstia del planeta, on la gent es mor, literalment, a la porta de l'hospital! L'Estat espanyol dedica el 6% del PIB al sistema nacional de Salut; Catalunya, el 5%! Nosaltres sempre menys.

I hi ha joves, també, a la Marea Blanca?

Nosaltres creiem que la manera de sumar-los a la causa és intentar parlar amb ells amb la màxima sinceritat possible. Competim amb tot allò que genera negoci. Em fixo molt en què parlen els joves. Faig sociologia de metro, jo. I, en general, he de dir que ho tenen molt fotut. La meva generació, durant la joventut, teníem moltes carències, però també teníem expectatives, teníem esperança. Fixeu-vos que no he utilitzat la paraula il·lusió en tota la conversa! Il·lusió és una paraula perversa que es fa servir per part dels il·lusionistes, que treuen conills del barret. Parlem millor de determinació, d'entusiasme, d'entrega. Avui en dia, estudiar una carrera costa molts diners a una família treballadora. I, tot i tenir carrera i màster, és complicat trobar feina. El sistema no vol col·laboradors, vol esclaus.

És important el llenguatge per arribar als joves?

Per a mi és una autèntica obsessió. I sí, tenim joves a la plataforma. L'únic que les reunions es fan els dilluns a mig matí i potser els joves no tenen disponibilitat. Hi van els avis quan han entregat els nets a la llar d'infants. Els joves aspiren a tenir una altra cosa el dilluns al matí o estan tan fotuts que potser no tenen ni força per aixecar-se.

Marea Blanca no es rendeix?

Recorrem Catalunya i l'Estat espanyol. La recepta no és ni el Prozac ni el Tramadol: la recepta és lluitar. Porto 73 anys lluitant i n'estic molt content. Viure carregat de principis, si no els abandones i no recuperes la frustració, és fer salut.