Marea Blanca: ACABAR CON LA LEY ARAGONES

17/9/2019

ACABEM AMB EL MALSON DE LA LLEI ARAGONÉS

http://www.mareablanca.cat/acabem-amb-el-malson-de-la-llei-aragones/

Per qué la Marxa fúnebre de Gustav Mahler va començar a sonar a la Plaça Sant Jaume un matí de setembre?

Per qué una munió de gent s’havia concentrat a la Plaça de Sant Jaume ?

Que hi feien de negre? 

I les paraules van sorgir per explicar-ho:

“Quan van privatitzar els menjadors escolars, vaig restar en silenci,
perquè jo no em quedava a menjar,

Després, quan van deixar en mans d’empreses privades la neteja dels hospitals tampoc no vaig dir res perquè em trobava bé i no tenia por d’agafar una infecció.

Sí, després també van venir pels serveis d’ocupació, No em preocupava massa perquè tenia feina.
Les coses van anar una mica més lluny, quan a poc a poc anaven concertant hospitals, escoles, instituts, empreses públiques, transports,…
però tampoc hi feia massa cas quan pensava que això no m’afectaria,
sense saber que al final, em posaria malalt, que els meus fills es quedarien sense mestres, o que al  final, tots nosaltres ens quedarien sense feina, ni esperança de trobar-nos.

Sí, jo ja havia sentit moltes vegades el poema de Martin Niëmoller i ho vivia com una cosa llunyana, sense entendre que la lògica del neoliberalisme no era massa lluny del que denunciava aquell escrit que va popularitzar Bertold Brechct.

I aquí ens trobem, en l’enterrament del que queda d’allò que eren els serveis públics, i que avui, definitivament és un negoci, empreses que veuen en l’administració el caixer automàtic del qual les grans fortunes extreuen uns diners… que roben directament de les nostres butxaques.

És veritat, hauríem d’haver reaccionat quan, el llunyà 2019 aquell antic vicepresident, aquell Aragonès que avui fa de l’advocat… de la família…, va redactar una llei, embolicada en l’estelada, que indicava, entremig d’una retòrica benintencionada, robar-nos els serveis públics i permetre fer-
ne un negoci rodó.

La Llei aragones amenaça els nostres drets i precaritza les nostres vides

Quins temps aquells, si poguéssim fer un viatge en el temps i ens haguéssim mobilitzat, aleshores, com cal. No veuríem el que hem vist ni viscut coses que no imaginaríem que passarien. Com les cadenes de subcontractacions, en què una empresa de neteja que guanyava un concurs i repartia les feines a altres empreses que, al seu torn, repartia a d’altres empreses fins que al final, trobaves, que després de pagar entre tots un milió d’euros, acabava apareixent un parell de pobres senyores amb una galleda i un motxo que se l’havien de pagar elles mateixes, i que no és que arribaven a fi de mes, sinó que amb prou feines superaven la primera setmana.

Volem que es faci realitat el malson del funerals dels nostres sedrveis públics?

Ningú tampoc podia sospitar que, al final veuríem escoles en tendes de campanya on els alumnes s’havien de portar les cadires ells mateixos, perquè els diners públics s’haguessin escolat en trames corruptes d’empreses que
licitaven com si no hi hagués móns.

Si m’ho haguessin dit, no m’ho hauria cregut. Quan van deixar escoles i hospitals en mans d’empreses privades, que hauríem de pagar, i molt, per uns serveis que no ens donaven. Que per fer front a llistes d’esperes de quaranta anys, haguéssim de pagar de la nostra butxaca, no només que ens curessin (o almenys no ens matessin les infeccions), sinó també els dúplex de luxe dels senyors el consell d’administració de les fundacions privades, amb les seves dietes, les remuneracions extraordinàries i aquells extres obtinguts a còpia del treball aliè. I pitjor encara, que en allò que deien hospitals, ja ni tan sols hi havia metges ni infermeres, que es dedicaven a curar els rics als barris alts, en exclusius centres o a domicili, com havia passat a l’edat mitjana, sinó que tindríem gent sense titulació ni experiència. Gent que s’estava a casa i que els trucaven per anar a curar tal malalt o tal altre, i que cobraven per minut, com feia anys feien repartidors a domincili dels de Globo o els conductors d’Uber. Si és que això també passa a les escoles, on als substituts se’ls obliga a quedar-se a casa pendents que els cridin a fer una hora d’anglès, o de biologia, o de conserge, o totes tres coses alhora per uns pocs euros. He de reconèixer que un sindicalista ja em va dir que això
passava el 2015 a Anglaterra, i jo no m’ho havia cregut.

Però ja ho tenim aquí, “en nom de l’eficàcia econòmica”.
És veritat, alguns mestres i professors ja no són a la pública: es dediquen a fer de professors particulars a les mansions de la nova aristocràcia de la ciutat, com havia passat feia segles. Perquè ja ningú no vol treballar a la pública, quan no saps si tindràs feina, no ja l’any que ve, sinó demà mateix,
perquè el director o l’administrador decideixi que li caus malament, o no estàs disposat a treballar el diumenge. I és normal que siguin nois i noies joves, de vegades els estudiants més grans, els que es dediquen a instruir els més petits. “No hi ha diners”, ens diuen des de les mansions construïdes. I
sense mestres ni escoles (més enllà dels barracots i la nova moda: les tendes de campanya), estem entrant en una nova edat mitjana.

És cert. Hi ha encara algunes escoles, i alguns hospitals que estan encara bé. Però els preus són tan prohibitius que la gent s’ha d’endeutar perquè l’atenguin per una grip o que li ensenyin a llegir i escriure. Això ja ens ho havien explicat fa deu anys que passava a uns Estats Units que odiaven els
serveis públics, però no ens pensàvem que això arribaría també aquí… i de quina manera. I ara ens trobem gent, que si té dos fills ha de triar quin dels dos estudiarà, i quin no. Amb els salaris tan baixos de la gent, amb l’epidèmia de precarietat, no és possible oferir res més. Això també m’ho
havien explicat que passava a Llatinoamèrica el 2019, però no em pensava que amb la Llei Aragonès això pogués passar.

Tots serveis públics estan en perill amb la Llei Aragonés

“No hi ha diners. Hem d’eixugar el deute. És més eficaç la gestió privada. Hem estirat més el braç que la màniga… “ Això ens ho han estat dient els darrers anys, mentre que els diners dels nostres impostos, per cert, cada vegada més elevats, s’escolaven cap a les empreses licitadores i els grans
grups financers que els aixoplugaven es construïen les seves mansions a primera línia de mar, mentre feien fora de casa seva els veïns de tota la vida. I ens ho crèiem. I els continuàvem votant.

“No hi ha diners. Hem d’eixugar el deute. És més eficient la gestió privada, hem estirat més el braç que la màniga…” I el cert és que ara ja no hi ha ni serveis públics, ni treballadors públics; sinó uns serveis privats de qualitat pèssima i amb treballadors precaris i parcials que es dediquen a fer el que poden, com els repartidors de Glovo, o com els conductors d’Uber. La desregulació ens ha portat al caos i a la depressió econòmica i mental. De fet, el suïcidi és ja la tercera causa de mort, després de la manca d’atenció mèdica i la misèria. Avui trobem a la ciutat els pocs que han guanyat (i molt!) i els molts que han perdut (gairebé tot!)

Molta ciutadania va respondre a la crida interessada en descobrir com entre totes podem aturar la Llei Aragonés

Tot sembla perdut…. o no?”

I Apocalypse Now. D’una marxa fúnebre al Wagner més dinàmic per dur-nos a la lluita contra la Llei Aragonés.

“Tot sembla perdut? Del tot? És així?
Quan som capaços de vèncer la resignació, veure-hi clar i estar disposats a tot, podem acabar amb la tirania.
El sindicalisme real i compromès, el sindicalisme insubornable, el sindicalisme que no es creu les mentides del poder, el que no accepta suborns ni xantatges, el que està disposat a tot en la defensa dels drets col·lectius, el que treballa per fer caure la dictadura neoliberal i la tirania tecnocràtica,
sembla ressorgir!
El sindicalisme real i la mobilització de la gent, semblaran capaços de trencar les cadenes i trencar el mur?
Les marees de colors seran capaces de confluir vers una mateixa direcció per acabar amb la injustícia?

Serem capaços de revertir aquesta distopia neoliberal que comparteixen a banda i banda de la plaça?

Serem un tsunami que aterri els murs del neoliberalisme?

Serem capaços de ressucitar els serveis públics?”

Intervenció del company Toni Barbarà durant la roda de premsa

Davant aquesta pregunta la resposta és contundent i clara : mobilització i la lluita.

“Trenquem el mur del neoliberalisme, fem de les mobilitzacions el mall que tombi la Llei Aragonès.
Primer vam mobilitzar-nos en defensa dels serveis públics
I fos usuari o treballadors, jo també em vaig mobilitzar.
Després vam anar a per uns polítics que volien regalar els serveis públics a empreses privades I jo hi vaig ser, i m’hi vaig acarar, i els vaig pressionar
Després vam anar a per les empreses privades, aquelles que feien dels diners públics el seu caixer automàtic I tu, i jo i nosaltres els vam dir el nom del porc, i els vam fer boicot, i els vam fer la vida impossible.
Després vam anar als hospitals, i a les escoles, i als transports, a les oficines de l’administració, I vam foragitar els administradors, majordoms i servidors del neoliebralisme
I tu i jo vam ser a la vaga, i al carrer, i a les places, i sobretot, al nostre lloc de treball I vam fer fora, per sempre més, les estúpides idees dels gestors
I vam recuperar els serveis públics,
Vam aprendre a gestionar-nos a nosaltres mateixos
A col·lectivitzar els serveis, i sobretot, els cors i les ments de la gent.”

I és així com vam acabar amb aquest malson.
Fora la llei Aragonès.

El tex és el guió de la Performance que avui 17 de setembre de 2019 s’ha desenvolupat a partir de les 11 del matí el roda de premsa de presentació de la Plataforma Aturem la Llei Aragones .

Les fotografies son del company amic Pep Martí.

Gràcies a totes i tots per l’esforç i la complicitat. Sabem que el camí serà feixuc però també que la nostra força rau en cada una de nosaltres, empoderades omplint les places i carrers.